Un vespre que ens estàvem a la vora del foc, la Matilda me va demanar :

Pepé, què vol dir Trencamuntanyes ?

Vaig respondre sense malfiar-me :

És el nom d’un gegant. Què vaig haver dit ! Ja els tinc tots dos, ella i el seu germà, a davant meu :
Pepé, conta’ns-ho !

Els vaig fer seure perquè els contes són llargs i vaig començar. Això era i no era en un temps molt vell que el Rosselló era un país pobre i la gent hi vivien amb pena. Fa temps ! Temps ! Temps ! Diu que hi havia un pare que tenia set fills, havia de treballar molt per fer viure la famίlia, mes era un bon home, ho va fer.

Cada u per les seves

Quan els set nens van ser minyons fets, els hi va dir :
Fills meus, us heu fet grans, ara heu d’anar per les vostres ! Cada u que tiri per un ban de món, que observi bé tot el que veurà, que treballi tant bé com ho sabrà ; cada cop que aprendreu quelcom us tornareu més forts, més valents i més grans, i dins set anys, torneu.
Els set nens se’n van anar, van observar, van treballar i van aprendre tant que van tornar-se tots set uns gegants. Al cap de set anys, van encaminar-se cap a casa perquè ja sabeu que els catalans diem :
Dóna la volta al món
i torna al born.

El retorn : Trencamuntanyes i Orellam.

Quan arribaren a Rosselló havien crescut tant que el paίs va ésser petit per a ells. Es van saludar, es van esguardar i cada u va pensar veient els seus germans ben refets :
Això vol dir que hem après tots força. Ens asseurem i explicarem tot el que sabem fer.
El primer es va seure... damunt del Canigó.

Jo, va dir, que sempre m’agradava de fer i desfer, he après com ho feien pel món, i ara sé trencar les muntanyes.
Trencamuntanyes va ser.

El segon va apropar la cadira que hi havia a tocar, que desençà en diuen el Pic del Gegant, va veure que era a la mida del seu cul i li va posar.

Jo, he après d’afinar les orelles i tant fines les he fetes tornar que ara oui tot el que passa pel món. Oui el cant dels ocells, els crits de les bèsties, el brogit de l’aigua, el xiular del vent i el parlar de la gent. Li van dir Orellam.

Tothoveu i Nasdepua

El tercer va triar per sella el Cambre d’Ase, i el va esquerdar una mica, encara avui es veu.

Jo, va dir, he esmolat de tal manera el meu esguard, que ara tinc una mirada que tot ho veu, per minúscul que sigui i per lluny que es trobi ;
El van batejar Tothoveu.

El quart va alçar el cap enlaire, va ensumar fent tremolar sos narius com el fullam del bosc quan el mou un alè i va dir :
Jo, he exercit tan prim l’odorat que puc destriar les olors de tot el que viu i les flaires de tot el que creix pel món.

Per això prenc el Puigmal per seti, perquè són els aires més sanitosos que hagi conegut.

Els germans varen trobar que es gloriejava una mica i li van trobar per nom : Nasdepua.

Saltamon

El cinquè va fer un salt petit, just per posar les anques damunt del Campcardós. Estaré molt bé aquí, va fer ell, perquè d’un bot ja seré a Andorra, d’un bot ja em veuran dins de França, d’un bot en terres catalanes i si el faig més gran ja iré a parar al capdavall d’Espanya.

I què saps fer, li van preguntar sos germans.
He après el contraban, que en certs llocs anomenen comerç, i per això sóc Saltamón. Saltamón va ésser, i encara ho és.

Veiam..., el qui no sap on és sóc jo ! Ah ! Sí ! Al sisè.

Regal de Fonts

El que feia sis havia après els secrets de l’aigua, sempre xarrupava, si n’hi havia massa se l’empassava, bevia tota la que volia ; si no n’hi havia -hi han països que l’aigua escasseja-, ell la treia de dintre terra i la feia sortir al sol, li van dir Regal de Fonts. Vet aquí que es va ajeure en el Carlit i perquè els seus germans judiquessin del seu talent, va posar els llavis entre dues roques, va aspirar una mica i de seguida va sortir una munió de fonts, i les fonts van fer estanys. Sabeu quants n’hi han d’estanys d’aquell dia ençà, en el Carlit ? N’hi han desesset. I els estanys, ells, van fer nàixer rius.

A on van els rius ?

Era una aigua pura i gelada com el cristall. Allavores un riu se’n va anar cap al Nord, pel mig dels boscos, i el van batejar : Auda. L’altra saltant de roca en roca va trobar unes grans prades verdes i va agafar cap al Sud : va ésser el Segre. Un altre es va decantar cap a ponent -que també se’n diu Oest-, cap a l’oceà i el van anomenar : Arieja. En quedava un bonic, bonic, amb un cos com una dimosel.la, es va girar cap allà on surt el sol el dematí, l’orient, que en els llibres és marcat Est, i es va encaminar cap a la mar, li van dir Tetis i ara és Tet, que és un nom de nimfa.

Bufavent

El Guillem ha fet un somriure i la Matilde m’ha demanat :

Pepé, són rius com la ribera que passa a sota del pont ?
Ben segur ! Són aqueixos mateixos.

Els hi costava de pensar que els contes poguessin passar-se al país nostre i just que tots els contes es passen allà on sem nosaltres. Guillem ha dit :

– Pepé, els de la televisió, no !

És veritat, a la televisió han trobat un altre gegant que es diu : Tothom-em-mira, i ell no fa res per veure els altres, mes tornem al nostre, que ens en queda un. Aquell que és el darrer es va asseure a damunt del Madres. És la muntanya que s’escau just a davant del Canigó.

I tu, què saps fer ?

El gegant va fer un sospir, un petit sospir, un alè de sospir, i què ?
Se’n escapa una ventagòria que blega els arbres, fa tremolar les fulles, córrer els papers i la polseguera, i neteja el cel de totes les bromes. Un sospir que passa per damunt de les Alberes, escombra l’Empordà i arriba fins a les portes de Mallorca. A ell li van dir Bufavent.

Com va néixer el nostre país ?

Allavores vegent que tots tenien bones mans, bones orelles, bona vista, bon nas, bones cames, bon canyó i bons pulmons, es van posar a fer el país dels seus pares, que entre temps havien esdevingut molt vells. Primer van fer una plana ben ampla i ben planera, va ser el Rosselló. Encabat les valls : el Vallespir, el Conflent, la Fenolleda, la Cerdanya i el Capcir, i encara en van fer d’altres més lluny que les aprendrem un altre dia si voleu. Després van tallar recs que portaven l’aigua dels rius per regar les terres, van adobar els camps i preparar les hortes. Quan ho van tenir a punt, van cridar tots els ocells que vinguessin a criar nius, i també totes les bèsties, van bastir cases, van pujar pobles i més tard viles. Vet aquí com va començar aquest país on vivim nosaltres.

En Guillem no està content.

La Matilde era tota contenta del meu conte ; en Guillem, no ! M’ha dit :

Pepé, n’hi manca un !

I ara, com és això ? Ja m’ho rumii, ho espapissi i ho regiri, no veig el que m’he oblidat. He dit al meu Guillem petit :
Mira, em doni ! M’hauràs de dir quin és el gegant que m’he deixat.
Si haguéssiu vist com n’era de content el Guillem ! S’ha botit quasibé tant com la memé Gracieta quan es passeja amb els seus néts ; s’ha botit, s’ha quillat de puntetes i ha dit sentenciós :

Manca el gegant de la mar,